Canvis que ha patit Figueres al llarg de la història.
La història de Figueres, segurament comença a l’època romana, amb uns hostals que donaven menjar i allotjament als viatger que circulàvem per la via Augusta. Actualment la única resta de la muralla romana és una petita torre (la torre Gorgot) amb una inscripció en llatí, que està integrada dins de l’edifici del museu Dalí.
Ja al segle XX, Figueres era una ciutat complerta, amb molt comerç i un mercat setmanal important, escola i institut de batxillerat, molt bones comunicacions per terra i mar, impremtes, periòdics, societats culturals...
Durant tot el darrer segle, la ciutat ha anat creixent en nombre d’habitants: a l’any 1900 tenia 10.714 habitants i al 1950 se’n comptaven 16.589.
La immigració ha ajudat a l’augment de la població, sobretot durant la onada migratòria dels anys 60, on Figueres va rebre persones d’arreu del territori espanyol. Buscaven feina en la construcció i en els serveis, per atendre els turistes que començaven a estiuejar a la costa Brava. Moltes d’aquestes famílies que van arribar-hi en busca d’una vida millor, actualment encara hi viuen.
El pas de la guerra civil per la ciutat va ser especialment virulent. Figueres és la ciutat espanyola més important abans de la frontera francesa; i molts dels republicans que marxaven del país per exiliar-se a França, passaven per allà. Hi van haver molts atacs aeris, per tal de bombardejar la ciutat i entorpir i fer mal a que aquest trànsit de persones fugint de l’exèrcit nacional.
Amb aquests atacs també es van destruir molts edificis religiosos, i l’hospital de la ciutat en aquells moments ple de ferits i els seus familiars; i també es can assassinar membres de l’església i moltes persones civils.
L'1 de febrer de 1939 va tenir lloc al castell de Sant Ferran, l'última reunió de les Corts espanyoles republicanes. Uns dies més tard, el 8 de febrer entraven a Figueres les tropes nacionals del general Franco.
I a partir dels anys 60, Figueres va anar creixent i desenvolupant-se a poc a poc. L'arribada de l'autopista, la implantació del gas natural, la nova situació del Museu de l'Empordà, l'adaptació de l'antic teatre de 1850 a la seu del Museu Dalí, el nou escorxador, l'edifici dels jutjats i la gran expansió urbanística, són alguns dels aspectes que van ajudar a la ciutat a obrir-se un lloc al món.
Figueres té història, però no en conserva gaires monuments, edificis o indicis d’aquesta història. La Rambla, que és el centre indiscutible de la ciutat, va ser creada a mitjans dels s. XIX, cobrint l’antiga riera de Galligans. Però ha desaparegut l’antic Hospital i l’església de Sant Baldiri, que estaven situats a l’inici del carrer Nou, on hi ha l’actual parc-jardí de la Font Lluminosa. La festa del «Maig de Sant Baldiri» es va celebrar fins ben entrat el segle XX. Consistia en plantar tres pins davant l’església que eren cremats després de Corpus.
Figueres i Girona són unes de les ciutats més importants de la província gironina; i les dues tenen un encant especial. Girona, al capital, té més història, palaus i convents i el romanticisme dels seus carrerons empedrats i els racons foscos; Figueres, en canvi, és més moderna, oberta, surrealista.
Persones que "han fet història"
hem pensat que era prou oportú fer un petit text on expliquem algunes de les persones que han fet alguna cosa, sigui en la vessant que sigui, per Figueres o bé, que siguin de Figueres.
Com no podia ser d'una altra manera, ja que, fonamentalment gràcies a la seva persona és mundialment coneguda aquesa ciutat havíem de començar parlant de Salvador Dalí (1904-1989).

En el 1960 es va començar a parlar del projecte de convertir les ruïnes del Teatre Municipal en el Museu Dalí.
Va ser inaugurat el 28 de setembre de 1974 i més endavant es va ampliar amb la incorporació de la Torre Gorgot, batejada per Dalí com a Torre Galatea.
En Dalí, a part de la pintura, també va treballar en el camp del cinema, l’escultura, el teatre i la joieria.
Pep Ventura (1817-1875) ha estat un personatge important de l'àmbit musical. Va néixer lluny de Figueres.
Però ja de petit es va traslladar a viure-hi. Quan era jove va treballar de sastre a la casa d’en Joan Llandrich, qui era cap de copla de sardanes. En Pep va agafar una gran afició a la música fins al punt de comprar-se una tenora, i amb aquesta va llançar la sardana a la més gran popularitat però fent-la passar per una profunda renovació.


Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada